En l’època pre-hel·lènica les dones van conservar alguns ritus de l’època del matriarcat, anterior a l’imperi grec on es va començar a considerar a la dona, un ser inferior. L’amenaça de Deméter denota la força de la Deessa governant i legisladora de les lleis ecològiques i ètiques però el fanal de Hades, ens porta a l’entrada del sistema patriarcal amb la superioritat dels déus masculins i la societat patriarcal que existeix en la nostra societat en l’actualitat.
Els déus i héreos grecs van sotmetre a les deesses, Deméter i Persèfone, violant i matant a les divinitats femenines i els seus ritus. Per això, els mites grecs van crear la dependència de la consciència femenina sobre l’home amb violència i violacions per afirmar el domini masculí del sagrat i, al seu torn, dels quotidià.
És de vital importància comprendre el mite com una transmutació de la mort cíclica. Deméter és la dadora de la vida i Persèfone, deessa de la vida i la mort cíclica, és la dona de la transformació i la regeneració des del món subterrani a la terra.
El significat ancestral del mite ve de la concepció sagrada on vida i mort són la mateixa part del mateix procés evolutiu de les persones.
L’arquetip de Deméter, deessa mare ens indica els mètodes de supervivència resilientes dels éssers humans tenint en compte, situacions injustes de la vida que sorgien i la capacitat de ressorgir entre les cendres regenerant-se com a aprenentatge de la vida.
El segrest cap a les profunditats es pot experimentar de diverses maneres: la ruptura d’una relació, la mort d’un ser estimat, experiència sexual negativa, violació o abús sexual infantil, presa de consciència per la falta de sentit en la vida, etc…
Amb això, Kore viu el rapte per prendre consciència des de la pròpia individualitat connectant-se amb la intuïció des de la confiança com un procés de creixement de les profunditats de la psique. Quan Kore es transforma en Persèfone ja pot compartir amb els altres els ensenyaments de la vida que ha sentit a través de la confrontació i el dolor viscudes des d’un/a mateix/a i l’entorn perquè la vida és un moviment cíclic de llum i ombra.
La capacitat dels éssers humans de renéixer davant els abusos de poder és bella i com a experiència transformadora ens recorden situacions reals que fa que ens connectem amb el més sagrat del nostre ésser. En trencar el silenci i sortir a la llum, s’àmplia la visió sumant l’experiència de la pèrdua sagrada de la innocència a una major saviesa gràcies a l’acceptació de la vivència des de la profunditat.
